Ser antifeixista és una obligació

Hi ha batalles que no podem deixar mai de lliurar. Tota posició de neutralitat davant la injustícia, la xenofòbia o la violència envers la diferència, ens posa sempre del costat de l’agressor. Antifeixistes sempre.

No al racisme, no al feixisme.
No al racisme, no al feixisme. | Garry Knight

Hi ha batalles que no podem deixar mai de lliurar. Aquests dies els moviments anti-racistes dels Estats Units han sortit al carrer i han protagonitzat protestes multitudinàries a la ciutat de Minneapolis. El motiu que les ha desencadenat malauradament no és nou: la mort d’un home afroamericà, en George Floyd, a mans d’un policia blanc. Als Estats Units la policia mata cada any prop d’un miler de persones, moltes d’elles desarmades i sense haver comès cap delicte. El percentatge d’afroamericans en aquesta estadística, un 25%, dobla el 13% de població negra americana que té el país. Aquestes dades no han variat els últims anys, per bé que l’actual President Donald Trump, un supremacista blanc que pronuncia discursos obertament feixistes, contribueix a augmentar la crispació i les tensions racials.

Moviments activistes com el de Black Lives Matter, sorgits per denunciar la violència exercida als Estats Units contra les persones negres, ja durant l’administració Obama, han despertat novament la consciència de la lluita antifeixista. Per oposar-se al racisme estructural del país, els manifestants es declaren ‘Antifa’, denominació que el President Trump ja s’ha preocupat de criminalitzar i acusar de terrorista. No és casualitat, només algú desacomplexadament feixista pot sentir-se amenaçat per les idees anti-racistes, feministes, LGTBI+ i es dedica a coartar drets i llibertats. Tampoc és casual que ideologies populistes s’imposin actualment a les urnes: un món en crisi econòmica permanent aboca a la misèria un percentatge molt alt de la població, que acaba comprant discursos patriòtics a falta de solucions reals als problemes. Cal una reacció que aporti idees, solidaritat i acompanyament per evitar que triomfin els que només tenen els cops de puny al pit com a argument.

Ens és fàcil pensar que aquests avalots racials, aquest racisme estructural de les administracions, passa només a l’altre cantó de l’Atlàntic. El veiem en pel·lícules i ens en parlen a les notícies quan passa alguna desgràcia. Fins i tot podem pensar que ‘ens queda lluny’. Si aixequem la vista del nostre petit món, ens adonarem que al Congreso hi ha 52 diputats de VOX, una setena part de l’hemicicle. Un partit sorgit del desacomplexament del franquisme, que no amaga les seves idees i en fa bandera perquè sap que tenen seguiment, especialment en temps de crisi. Un partit, per cert, els comptes corporatius de xarxes socials del qual, i també les del seu líder, aplaudeixen totes les astracanades d’en Donald Trump. Algunes de les seves propostes estrella són deixar sense sanitat a tots els immigrants irregulars i expulsar d’Espanya els que cometin qualsevol delicte. Totes les enquestes auguren que, en les properes eleccions al Parlament de Catalunya, aquest partit obertament feixista obtindrà representació. No és nou, fa uns anys un partit de tarannà molt semblant, Plataforma per Catalunya, va obtenir representació a diversos ajuntaments de ciutats importants del país. Ja no ens queda tan lluny, oi?

Però encara podem tancar més el cercle. No cal ser un simpatitzant del partit espanyolista VOX. Racisme també és negar allotjament en el teu hotel o la teva pensió a temporers africans que vénen a recollir la fruita de temporada, fins i tot si paguen per avançat. Això no ha passat a Minneapolis, sinó a Lleida, aquesta mateixa setmana. El futbolista de l’AS Monaco Keita Baldé, es va oferir a pagar les despeses dels temporers, però els empresaris s’hi van negar igualment. Baldé, per què no dir-ho, és un jugador català nascut a Arbúcies, de família senegalesa. No hauria de caldre apel·lar als orígens per entendre les penúries que passen aquests treballadors per venir a fer una feina que ningú més vol fer. Com tampoc no podem obviar que les banderes molts cops tapen molta brutícia. També l’estelada. Els catalans independentistes tendim a pensar que no existeix el racisme entre nosaltres, que som un moviment obert i integrador. És tan fals com dir que entre els independentistes no hi ha masclisme ni homofòbia. El millor exemple per demostrar que l'estelada no pot tapar-ho tot és l’aparició del nou Front Nacional de Catalunya, que usurpa el nom de la històrica organització independentista i progressista. El nou Front és un grupúscul xenòfob que defensa tesis supremacistes catalanes. Es declara independentista, sí, però no amaga un discurs feixista en molts dels seus postulats. Un discurs que, malauradament, està convencent a molts catalans i catalanes cansades dels embats de l’Estat espanyol envers Catalunya. Estat que, recordem-ho, també beu d’un règim feixista. Cal no menystenir aquesta forma de feixisme nostrat només perquè persegueix un mateix objectiu. El fi no justifica els mitjans, ni tan sols Maquiavel va dir que així fos. Obertament, com a mínim. 

Ser antifeixista és una obligació per a qualsevol demòcrata. Tota posició de neutralitat davant la injustícia, la xenofòbia o la violència envers la diferència, ens posa sempre del costat de l’agressor. I com veiem, d’agressors no ens en falten, de totes les menes, però igual d’intolerants tots ells. Veient qui hi ha a l’altre cantó, hauria de ser fàcil triar bàndol. Antifeixistes sempre.  

Sergi Purcet